Rectificació de doctrina del TS; Responsabilitat del nou empresari dels deutes segons article 44.3 ET en els casos de subrogació per conveni col·lectiu
Fins al pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte C-60/17, el Tribunal Suprem venia entenent que en els supòsits de successió de contractistes la subrogació no opera en virtut de l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors si no es s’ha produït una transmissió d’actius patrimonials o una successió de plantilles en aquells sectors en què l’activitat descansa fonamentalment en la mà d’obra.
En aquests casos, la subrogació es produïa en virtut del conveni col·lectiu aplicable. Per tant, l’assumpció dels treballadors de l’empresa anterior no respon al supòsit de successió en plantilla derivat del fet que la nova contractista es faci càrrec voluntàriament de la majoria dels treballadors que prestaven serveis en la contracta. Ben al contrari, en aquests casos la successió de la plantilla és el resultat del compliment de les disposicions establertes en el conveni col·lectiu aplicable. Així doncs, la nova contractista podria haver emprat al seu propi personal en l’contracte, però, es veu obligada per la norma convencional a fer-se càrrec dels treballadors que l’empresa sortint tenia afectes a la contracta.
En l’Assumpte C-60/17 lo Tribunal de Justícia de la Unió Europea entén que hi ha diversos criteris que determinen l’existència d’una transmissió en el sentit de la Directiva 2001/23, que varien en funció de l’activitat exercida, o fins i tot en els mètodes de producció o d’explotació utilitzats a l’empresa o al centre d’activitat de què es tracti. Assenyalant que una entitat econòmica pot funcionar, en determinats sectors sense elements significatius d’actiu material o immaterial, així el manteniment de la identitat d’aquesta entitat no independentment de l’operació de què és objecte no pot, per definició, dependre de la cessió de tals elements.
Això en el cas dels sectors en els l’activitat descansa fonamentalment en la mà d’obra, és a dir un conjunt de treballadors exerceix de forma duradora una activitat comuna i pot constituir una entitat econòmica, es tradueix en el fet que ha d’admetre que aquesta entitat pot mantenir seva identitat fins i tot després de la seva transmissió quan el nou empresari no es limita a continuar amb l’activitat de què es tracta, sinó que a més, es fa càrrec d’una part essencial, del personal que el seu antecessor destinava especialment a aquesta tasca. Adquirint en nou empresari el conjunt organitzat d’elements que li permetrà continuar les activitats de l’empresa cedent de forma estable.
Podent considerar que una activitat que descansa fonamentalment en la mà d’obra constitueix una entitat econòmica, al·ludida identitat importants econòmica en aquests casos pot mantenir-se si el supòsit cessionari s’ha fet card d’una part del personal de la mateixa.
Seguint la doctrina establerta pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal Suprem va dictar la sentència 873/2018 en la qual la demandant enquadrada en el sector de la neteja prestava serveis en una empresa fins que la nova ocupadora va succeir en la contracta de neteja a l’anterior empresa subrogant-se en el contracte de la mateixa. Es tracta d’un supòsit de subrogació empresarial per successió de contracta obligada en Conveni Col·lectiu, debatent si la nova empresa que es fa càrrec del servei i del personal ha de respondre solidàriament amb l’empresa antecessora dels deutes salarials contrets per l’antiga empresa amb els seus treballadors , tenint en compte que el Conveni Col·lectiu aplicable estableix la responsabilitat exclusiva de l’empresa sortint sobre els deutes salarials anteriors a la finalització de la contracta. L’actora va interposar demanda contra l’empresa sortint i la nova ocupadora reclamant una sèrie de quantitats que va ser estimada pel Jutjat del Social 1 de Lleó qui va condemnar a les empreses demandades amb caràcter solidari a l’abonament de la quantitat reclamada. Contra al·ludida sentència la nova ocupadora va interposar recurs de suplicación que va ser desestimat pel Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, qui confirmava la decisió de la sentència d’instància, sentència que va ser recorreguda per l’empresa entrant, presentant recurs de cassació per a la unificació de doctrina davant el Tribunal Suprem.
L’Alt Tribunal ja es pronunciat amb anterioritat sobre que s’ha d’entendre com a transmissió d’empresa segons el que disposen les Directives CE 77/187 i 98/50, així doncs, cal que la transmissió es refereixi a qualsevol “entitat econòmica que mantingui la seva identitat “després de la transmissió, entenent per tal un conjunt de mitjans organitzats, per tal de dur a terme una activitat d’econòmica; o el conjunt de persones i elements que permet l’exercici d’una activitat econòmica que persegueix un objectiu propi.
No obstant això això, el Tribunal entenia que en determinats sectors en què l’activitat descansa fonamentalment en la mà d’obra, un conjunt de treballadors que exerceix de forma duradora una activitat comuna pot constituir també una entitat econòmica. El nou empresari adquireix un conjunt organitzat d’elements que li permetrà continuar les activitats de l’empresa cedent de forma estable. Així doncs, la incorporació d’una part substancial o quantitativament elevada de la plantilla feia que en el supòsit de canvi de titular es doni l’element material necessari, tot i que sigui humà, apra que l’activitat productiva pugui continuar de manera autònoma donant lloc així a la successió empresarial de l’article 44 de l’Estatut de Treballadors.
Però la qüestió se suscita en els casos de la subrogació convencional. D’acord amb la doctrina que el Tribunal Suprem venia aplicant, quan el nou titular d’una contracta basada exclusivament en la mà d’obra es fa càrrec dels treballadors per imperatiu de la normativa paccionada, la naturalesa de la mateixa és estrictament convencional, sent el propi conveni el que ha de configurar el règim jurídic, extensió i límits del mandat, sense que pugui enquadrar-se en l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors. En aquest sentit, quan el que es transmet no és una empresa no una unitat productiva amb autonomia funcional, sinó un servei que no té les anteriors característiques, no pot operar la successió d’empreses que regula l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, sinó que operarà el que el Conveni Col·lectiu estableixi al respecte.
Tot i això, i malgrat admetre la validesa de la regulació convencional, l’exclusió del règim subrogatori comú únicament és vàlida quan no es transmet una unitat productiva amb autonomia funcional. Podent el Conveni Col·lectiu millorar la regulació de l’Estatut dels Treballadors i de la Directiva 2001/23, quan el Conveni regula l’obligació de l’assumpció de la plantilla preexistent encara que materialment existís una successió de plantilla, no ha de acudir-se a la regulació comuna perquè el pactat opera com a millora de les previsions heterònomes. És per això que l’alt tribunal entén la seva doctrina partia d’una premissa diferent de la reflectida per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea de data 11 de juliol de 2018 quan subratlla que els convenis com l’ara examinat persegueixen el mateix objectiu que la Directiva 2001/23.
És per això, que el Tribunal Suprem entén que ha de modificar una de les premisses de la seva doctrina, ja que el fet que la subrogació de plantilla sigui conseqüència del que preveu el conveni col·lectiu no afecta a la manera en què s’ha de resoldre el problema, per tant, la subrogació de contractes per mandat convencional no ha d’afectar el fet que la transmissió pugui referir-se a una entitat econòmica. Havent de ser el concepte d’entitat econòmica el que defineixi l’existència d’una transmissió empresarial amb efectes subrogatori, concloent que sempre que hi hagi una transmissió d’un conjunt de mitjans organitzats impera el règim legal de transmissió i subrogació laboral, havent de considerar il·legal el conveni que ho desconegui.
Fins a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l’Alt Tribunal considerava que no existia possible subrogació amb els efectes comuns perquè tot el que va passar derivava de les previsions establertes en el Conveni Col·lectiu, entenent que aquesta doctrina ha de ser abandonada.
- Per tot l’exposat, el Tribunal Suprem entén que segons la doctrina compendiada ha de desestimar el recurs de Clece.
- En colofó, hi ha transmissió d’empresa segons el que disposa l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors si la successió va acompanyada de la transmissió d’una entitat econòmica entre l’empresa sortint i entrant, en sectors en què la mà d’obra és un factor essencial, l’assumpció d’una part rellevant del personal adscrit a la contracta activa l’aplicació del que disposa l’article 44, produint-se la subrogació només si es dóna l’assumpció d’una part rellevant del personal, sense que impedeixi l’aplicació del que estableix l’ fet que l’assumpció d’una part rellevant de la plantilla estiga obligat per Conveni Col·lectiu.
Si té qualsevol dubte, no dubti en contactar-nos, Lúquez ASSOCIATS compta amb professionals amb una llarga experiència en l’àmbit laboral que poden assessorar atenent a les seves circumstàncies concretes.