És possible gaudir de llicències retribuïdes per acompanyar un fill menor a una consulta mèdica a l’empara del que estableix l’Estatut dels Treballadors?
Es discuteix en recent Sentència del Tribunal Superior de Galícia si en el supòsit que un conveni col·lectiu no atorgui hores per acompanyar un fill menor al metge (no estem parlant d’accident o malaltia greu, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que precisi repòs domiciliari) , o s’hagin esgotat les mateixes, si es pot gaudir igualment d’aquest permís invocant que el fet d’acompanyar un fill menor a una consulta mèdica pot ser considerat com una de les causes que donen lloc al dret de gaudi d’una llicència retribuïda per compliment d’un deure públic inexcusable.
Després d’una primera sentència en què s’estimava pel Jutjat del Social que vaig existir un deure inexcusable per part dels pares d’acompanyar els seus fills menors al metge i que per tant tenien dret a gaudir del permís retribuït que atorga l’article 37.3 d) l’Estatut dels Treballadors, el Tribunal Superior de Justícia de Galícia ha considerat que es tracta d’una obligació legal dels pares de caràcter privat sense dret a aquestes llicències, i no un deure inexcusable de caràcter públic i personal que atorgui el dret a la llicència retribuïda.
En primer lloc, el Tribunal considera que en aquest cas estem davant d’una obligació legal imposada als pares pel Codi Civil, que es desenvolupa en l’àmbit dels relacions privades, ja que el fet que hi hagi una regulació convencional que prevegi la conciliació de la vida laboral i familiar no converteix aquesta obligació dels pares en un deure públic inexcusable, sinó que es tracta d’una “cobertura legal” que facilita aquesta conciliació.
Per a més confirmació de la seva posició, el Tribunal va a la regulació del art.37.3 d) de l’ET sobre aquests permisos per al compliment d’un deure públic inexcusable, que estableix que “quan consti en una norma legal o convencional un període determinat, es s’estarà al que aquesta disposi quant a durada de l’absència ia la seva compensació econòmica “.
En base a aquests pronunciaments, el Tribunal conclou desestimant el recurs de la treballadora i calculant el de l’empresa, entenent que no és possible, un cop superat el límit d’hores establert per conveni per a l’assistència a consultes o si no ho regula el Conveni , que aquestes absències passin a justificar-se com permís retribuït per temps indispensable per al compliment d’un deure inexcusable de caràcter públic i personal, quan no es tracta d’un deure inexcusable i, a més, el mateix art. 37 de l’ET preveu les limitacions temporals que pot establir les normes legals i convencionals.