Impagament del subsidi d’Incapacitat Temporal corresponent als dies 4t al 15è per insolvència empresarial
El subsidi per incapacitat temporal derivada de contingència comú que l’empresa abona per ministeri de la LGSS durant els dies 4t al 15è ha de ser assumit subsidiàriament per l’entitat responsable de gestionar la protecció davant tal situació de necessitat: la Mútua o l’INSS, podent aquesta última repetir davant l’empleadora, ja que deriva d’una responsabilitat subsidiària.
El problema específic de la responsabilitat subsidiària de la Mútua o l’INSS, segons l’entitat que gestioni la Incapacitat temporal (IT) per contingències comunes, respecte de l’abonament de la prestació durant els dies 4t a 15è a càrrec de l’empresa quan aquesta es topall en una situació d’insolvència, ha estat un assumpte que ha suscitat bastant dubtes i que per fi ha estat resolt per la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig del 2016.
El fet que la llei imposi a l’empresari el pagament directe de la IT en el període considerat, no pressuposa, mancant norma expressa, que aquesta obligació de pagament impliqui, com a efecte reflex, la privació al beneficiari de prestació del sistema de cobertura i garantia establert, en els casos d’impagament, per a les prestacions de la Seguretat Social.
Com ha afirmat el Tribunal Constitucional, el dret a la Seguretat Social és un dret d’estricta configuració legal, que admet dins d’un sistema de protecció social pública (article 41 CE) supòsits de responsabilitat privada, sempre que no s’alteri substancialment el règim de cobertura pública.
El fet que l’article 131 de la LGSS admeti i imposi l’obligació al pagament, durant un període determinat, de la prestació o subsidi d’IT a l’ocupador, únicament comporta la modificació de l’obligació per substitució de la persona del deutor, (d’acord l’article 1.203.2º del Codi Civil), però no la seva novació o extinció.
Això comporta que no havent variat essencialment la naturalesa i objecte de la prestació, que fins i tot segueix conservant aquest nom i caràcter, i, a falta de disposició legal en sentit contrari, ha de romandre i subsistir el sistema d’obligacions i garanties accessòries establertes per a la prestació litigiosa en el règim públic de Seguretat Social per als supòsits d’incompliment de l’obligació prestacional per part de l’empresari directament obligat al seu pagament, i això, sense perjudici del dret de l’entitat gestora a reintegrar-se posteriorment l’empresari incomplidor, en exercici de les facultats que li confereix aquesta qualitat d’entitat gestora de la seguretat social.
En definitiva, el treballador ha causat dret a la prestació d’IT i la responsabilitat del seu pagament ha d’imposar-“ex lege” al subjecte obligat, que és l’ocupador actual (article 126.1 LGSS), però això no impedeix -a falta de norma expressa en sentit contrari- la responsabilitat subsidiària de l’entitat gestora, sense perjudici que aquesta es subrogui en els drets del beneficiari (article 126.3 LGSS).
Per descomptat, es tracta de la interpretació més d’acord amb la finalitat d’unes normes que no desitjaven rebaixar el nivell de protecció, sinó reduir el dèficit públic i canviar la identitat del subjecte obligat al pagament. Mantenir una tesi contrària implica que si l’empresa no és capaç de realitzar el pagament en qüestió la persona que es troba en baixa per IT queda sense opcions reals de cobrament.