Indemnització per vulneració de drets fonamentals derivada de mobbing
Indemnització per vulneració de drets fonamentals derivada de mobbing
La doctrina de l’assetjament, considerant que el bé jurídic protegit no és altre sinó el dret a la dignitat personal del treballador, d’aquí el seu directe enllaç amb el dret constitucional tutelat en l’article 15 de la Constitució Espanyola; implica per part del subjecte actiu (empresari o altres treballadors companys de l’ofès) una conducta caracteritzada per:
a) una persecució o fustigació a un treballador mitjançant qualsevol conducta vexatòria o intimidatòria de caràcter injust;
b) reiteració en el temps d’aquesta conducta, seguint una unitat de propòsit, i,
c) perseguir una finalitat consistent de manera específica en minar psicològicament l’assetjat, aconseguint així de manera efectiva algun objectiu que d’altra manera no hagués aconseguit l’assetjador; que la intenció de danyar, ja sigui de l’empresari o dels directius, ja sigui dels companys de treball; i que la producció d’un dany es produeix en l’esfera dels drets personals més essencials.
En tot cas, s’indica, que ha de ser objecte de complerta i adequada demostració tant la intenció de danyar com l’efectiva producció d’un dany.
Així doncs, la producció de la conducta ressenyada anteriorment per part de l’empresari o altres treballadors companys de l’ofès, poden donar lloc a la petició judicial per part del treballador afectat de l’extinció de la relació laboral amb fonament en l’article 50 de l’ET per mobbing.
No és intranscendent la tessitura en què pot trobar-se un treballador sotmès a un assetjament diari, abocant en moltes ocasions a estadis crítics de quadres d’ansietat reactius a la situació laboral. És per això, que una recent Sentència del Tribunal Suprem, ha possibilitat, a més de la indemnització per extinció de contracte produïda a instància del treballador, el dret a obtenir en el mateix procés una indemnització pels danys i perjudicis soferts a conseqüència d’aquesta situació psíquica.
En efecte, la concurrència d’una situació d’assetjament laboral concloent d’una lesió psíquica en la persona del treballador per si mateixa, i amb independència de les conseqüències laborals inherents, constitueix una lesió de drets fonamentals, negar el contrari, és a dir, la producció amb la conducta empresarial d’un atemptat al dret fonamental a la dignitat personal del treballador i una pròpia i veritable actuació d’assetjament laboral, suposaria desconèixer la realitat de la situació i ignorar, d’aquesta manera, que, en la mateixa, no solament han de ser valorats els danys i perjudicis derivats de l’extinció contractual exercitada, sinó, també, els danys materials i morals que comporta la malaltia psíquica que, a conseqüència del comportament empresarial, ha de suportar el treballador que postula l’extinció del seu contracte laboral i que, per se, constitueixen la violació d’un dret fonamental, destacant, que han de valorar-se, amb separació dels danys i perjudicis derivats de l’extinció del contracte de treballador i aquells altres inherents a la lesió del dret fonamental del treballador que es concreten en el patiment psíquic derivat del comportament empresarial que genera l’extinció contractual.
Doncs bé, és de remarcar, que tal entendre emprès pel nostre Alt Tribunal descendeix d’aquesta manera, ja que no és el mateix la contemplació d’una extinció contractual d’un treballador que roman en situació de sanitat física i mental, d’aquella altra en la que, l’empleat, queda afectat d’un trastorn psíquic a casusa de la conducta empresarial determinant de l’extinció contractual operada d’acord amb l’article 50.1. a) de l’ET, la qual cosa, naturalment ha de ser rescabalat.