Licitud de la prova videogràfica per a sancionar. Sentència del Tribunal Suprem de 2 de Febrer de 2017
El Tribunal Suprem examina la licitud de la prova aconseguida a través de càmeres de videovigilància, per imputar uns fets a un treballador objecte d’acomiadament disciplinari, quan el mateix tenia coneixement de l’existència de càmeres però no la finalitat de les mateixes.
Baixant a la Sentència objecte d’anàlisi, el Tribunal Suprem diferència entre l’ús de càmeres per a la vigilància preventiva (que requereix el coneixement de l’empleat) i l’ús per a demostrar uns símptomes o conjectures sensates de la perpetració d’un il·lícit laboral molt greu, supòsit en el qual poden emprar-se com a prova els enregistraments sense coneixement previ del treballador. Concretament, el Tribunal Suprem argüeix que, tot i que no cal el consentiment exprés dels empleats per instaurar aquesta mesura de videovigilància que pressuposa el tractament de dades, si bé se segueix l’obligació per part de l’empresa d’informació -del art. 5 LOPD, circumstància que en el cas objecte d’anàlisi sí que constava la informació al treballador, ja que prèviament al seu acomiadament, havia procedit l’acomiadament del seu subordinat per símils fets.
En congruència, l’Alt Tribunal conclou que l’empleat tenia coneixement que la mercantil havia instaurat un sistema de control de videovigilància, sense precisar ulterior requisit, com ara la finalitat o ubicació de les càmeres. Així doncs, aplicant el triple requisit de raonabilitat, idoneïtat i proporcionalitat, el Tribunal Suprem conclou en la procedència de l’acomiadament i licitud de la prova videogràfica obtinguda per l’empresa, en no vulnerar el dret a l’honor a la intimitat personal i familiar, ja que l’empleat tenia coneixement de l’existència del sistema de control i, per tant, que la seva conducta estava sent gravada.
No obstant això, Lúquez i Associats necessita realitzar un examen exhaustiu de la matèria, i per això, hem de portar a col·lació la Sentència de Tribunal Constitucional, de 10 de juliol de 2000, i la Innovadora doctrina del TC: Sentència del Ple del TC de 3 març 2016.
Dit això, com ja hem fet esment en articles publicats per Lúquez, la nova Doctrina del Tribunal Constitucional, modifica i corregeix de forma important l’exegesi que fins llavors s’havia mantingut, fixant les directrius i pautes d’actuació de l’empresa en el control de l’activitat laboral a través d’aquest concret mitjà tecnològic. Si bé és cert que segueix estant vigent el deure d’informació, que sempre ha d’estar present, la diferència es troba en que actualment es considera suficient per veure complert aquest deure, la simple col·locació de distintius informatius a les condicions que s’estableix a la instrucció 1/2006 de 8 de Novembre. Aquesta Instrucció té la finalitat d’adequar els tractaments d’imatges amb fins de vigilància als principis de la Llei Orgànica de Protecció de Dades i garantir els drets de les persones les imatges són tractades per mitjà de tals procediments.
A més a més en meritada Sentència, es determina els diferents judicis que s’han de ponderar per considerar si una mesura com la posada de càmeres de videovigilància pot ser restrictiva per als drets fonamentals, a saber: “cal constatar si compleix els tres requisits o condicions: «si aquesta mesura és susceptible d’aconseguir l’objectiu proposat (judici d’idoneïtat); si, a més, és necessària, en el sentit que no hi hagi una altra mesura més moderada per a la consecució d’aquest propòsit amb igual eficàcia (judici de necessitat); i, finalment, si la mateixa és ponderada o equilibrada, per derivar-se’n més beneficis o avantatges per a l’interès general que perjudicis sobre altres béns o valors en conflicte (judici de proporcionalitat en sentit estricte) ».” En conseqüència amb el distintiu informatiu exigit per la Instrucció esmentada, perquè, en aquest cas concret, la treballadora pogués conèixer l’existència de les càmeres i la finalitat per a la qual havien estat instal·lades, és suficient, sense que es faci necessari especificar, més enllà de la mera vigilància, la finalitat exacta que se li ha assignat a aquest control (canviant rotundament insistim amb la doctrina anterior). L’anterior, també comporta que s’eximeixi el consentiment del treballador a la implantació de càmeres de seguretat, justificant l’anterior en el que estipula l’article 6.2 de la Llei Orgànica de Protecció de Dades, sempre que estigui dirigit a controlar el compliment de la relació laboral (dins àmbit control empresarial que comprèn l’article 20.3 de l’Estatut dels Treballadors). A sensu contrari, si no fos dirigit a aquest compliment de la relació laboral, sí que seria necessari el consentiment dels treballadors.
Assegut el que precedeix, i posat en correlació amb la narració que precedeix, sembla que hi ha una incongruència pel que fa als requisits expressos per a la instal·lació de càmeres, sorgint l’interrogant de ¿devem comunicar la finalitat de manera col·lectiva i individual de indicades càmeres ? O segons el TC l’empresa queda exonerada en qualsevol cas suggerida comunicació finalista i per tant l’empresa ostenta carta blanca a ressenyada matèria ?, o dit en va ¿són lícites les càmeres ocultes?
Doncs bé, per poder resoldre la incògnita, hem d’acudir al judici de proporcionalitat que requerirà determinar en cada supòsit, amb caràcter previ, si s’ha produït o no la indicada omissió de la informació deguda.
És cert que no hi ha normativa específica que reguli la instal·lació i utilització d’aquests mecanismes de control i vigilància consistents en sistemes de captació d’imatges o gravació de sons dins dels centres de treball, de manera que són els òrgans jurisdiccionals els encarregats de ponderar, en cas de conflicte, en quines circumstàncies pot considerar legítim el seu ús per part de l’empresari, a l’empara del poder de direcció que li reconeix l’article 20.3 de l’ET, atenent sempre al respecte dels dret fonamentals del treballador, i molt especialment al dret a la intimitat personal que protegeix l’article 18.1 de l’esmentada norma fonamental tenint sempre present el principi de proporcionalitat. Per això, el rellevant en aquest cas és determinar si l’actuació empresarial de vigilància videogràfica amb “càmera oculta” està justificada en unes sospites prèvies que necessiten constatació, de manera que en el marc d’aquesta constatació, verificar si aquesta vigilància va superar o no el judici de proporcionalitat subdividit entre subjuicio d’idoneïtat, necessitat i proporcionalitat en sentit estricte.
És cert que meritada STCo 39/2016 allibera les empreses d’aquesta càrrega informativa explicita i precisa, alhora que converteix la sospita que un treballador està cometent irregularitats, en una habilitació per instal·lar les càmeres al lloc de treball, sent així una mesura idònia i necessària per a la finalitat buscada, com seria el control de l’activitat laboral dels empleats. Ara bé, no oblidem que la instal·lació de càmeres de videovigilància és, en qualsevol cas, és una mesura restrictiva de drets fonamentals, i com a tal s’exigeix superar el triple judici de proporcionalitat, necessitat i idoneïtat. D’aquesta manera, els treballadors es consideraran prou informats amb els cartells estàndards indicatius de “zona vídeo-vigilada”, però no oblidem que, si a l’empresa hi ha representants dels treballadors, de conformitat a l’art. 64 ET, és qüestionable que poguessin instal·lar càmeres sense informals degudament i més amb la finalitat de “captar a cegues”.