Qualificació de crèdit contra la massa de les indemnitzacions per acomiadament improcedent.
Anàlisi de la Sentència dictada per la Sala primera del Tribunal Suprem de 24 de juliol de 2014 (3567/2014)
Es planteja el supòsit següent, 9 acomiadaments realitzats per una empresa, aquests s’impugnen en el Jutjat del Social. Mentrestant, la mercantil es declara en Concurs Voluntari, sent acceptada aquest per el Jutjat Mercantil corresponent.
Posteriorment, el Jutjat Social dicta Sentència en la qual condemna a l’empresa, ja en concurs, a la improcedència dels esmentats acomiadaments, donant l’opció a la readmissió, i si aquesta no és possible la condemna a pagar una indemnització improcedent i salaris de tramitació.
L’empresa en estar en fase de liquidació i haver cessat en la seva activitat no pot optar per la readmissió, el Jutjat del Social procedeix a declarar l’extinció de les relacions laborals condemnant a la concursada al pagament de la indemnització i els salaris de tramitació en la mateixa sentència laboral.
El conflicte sorgeix a l’hora de qualificar els drets pecuniaris naixents de l’esmentada sentència laboral, en el concurs de creditors. Tant l’Administració concursal, com el mateix Jutjat Mercantil, entenen que aquests crèdits neixen de l’acomiadament, i per tant són anteriors a la presentació del Concurs per part de la companyia. Per això es qualifiquen segons els articles 84 i 91 de la Llei concursal, com a crèdits amb privilegi general.
La Sala Primera del Tribunal Suprem fa una interpretació coordinada entre els articles 84.2.5º i 91.1 de la Llei Concursal, per concloure d’aquesta, que la qualificació tant de salaris com d’indemnitzacions d’origen laboral seran qualificats com a crèdit contra la massa o amb privilegi general depenent exclusivament de la meritació d’aquests deutes (concepte aquest molt interessant i no plantejat en relació a la qualificació de pagues extres generades en períodes anteriors al concurs). – En aquest cas no fa esment l’esmentat Òrgan als últims 30 dies de salaris anteriors a la declaració del concurs, efectivament treballats i no cobrats i que es consideren pel legislador com a crèdits contra la massa, amb un límit màxim del doble del SMI -.
Partint d’aquesta premissa, el Tribunal Suprem analitza el moment en què es produeix efectivament l’acomiadament, que és el que provoca el naixement dels drets econòmics dels treballadors. Part aquest Tribunal, de la legislació vigent en el moment dels successos, com no podria ser d’altra manera, i advertint el que subscriu que amb la legislació actual aquest supòsit no seria possible, de manera que s’analitzarà posteriorment. En un acomiadament que posteriorment es declarava improcedent per un jutjat del Social, hi havia dues opcions, igual que passa a dia d’avui, encara que els efectes jurídics si canvien dràsticament tenint en compte la reforma que ha patit la nostra legislació laboral.
La improcedència de l’acomiadament obre a l’empresari a optar per dues opcions, depenent de la vostra elecció o possibilitat, una és la de readmetre el treballador acomiadat, amb l’obligació del pagament dels salaris que va deixar de percebre des de la data de l’acomiadament fins a la de la incorporació al lloc de treball; o la del pagament d’una indemnització d’improcedència i aquí hi ha la diferència més important en referència a la legislació d’origen i l’existent a dia d’avui, calculada a la data en què realment s’extingia la relació laboral, que abans de la reforma era la Sentència o, si s’escau l’Acte d’extinció de la relació laboral, i que ara s’entén com extingida en la data de cessament efectiu en el treball.
En la Sentència analitzada, l’alt tribunal, determina que la indemnització neix de l’extinció per la impossibilitat de la readmissió per part de la concursada a més dels salaris de tramitació als que tenien dret els actors segons la legislació vigent en aquell moment, i per això posterior a l’admissió per part del Jutjat Mercantil del concurs voluntari, i per això la qualificació correcta de la indemnització i dels salaris de tramitació que pertanyin al període en el qual l’empresa estava en situació concursal, ha de ser la de Crèdit contra la massa.
Insistir que a dia d’avui aquesta Sentència de la Sala primera del Tribunal Suprems, amb la reforma de la legislació vigent no té poca utilitat pràctica, ja que l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors resa, i cito literalment en el seu punt primer “Quan l’acomiadament sigui declarat improcedent, l’empresari, en el termini de cinc dies des de la notificació de la sentència, pot optar entre la readmissió del treballador o l’abonament d’una indemnització equivalent a trenta-tres dies de salari per any de servei, prorratejant per mesos els períodes de temps inferiors a un any, fins a un màxim de vint mensualitats. L’opció per la indemnització determinarà l’extinció del contracte de treball, que s’entendrà produïda en la data del cessament efectiu en el treball “.
Només en el cas que s’opti per la readmissió, el treballador té dret als salaris de tramitació.
Si cal destacar en aquesta Sentència, com ja he dit anteriorment, un concepte que utilitza la Sala Primera, quan es refereix al “meritació del crèdit laboral” per a la qualificació del mateix. És pràctica habitual de les Administracions Concursals, a l’hora de qualificar pagues extres, la de definir, no per la meritació sinó per la generació d’aquestes al llarg de l’exercici empresarial, és a dir, extrapolar aquesta generació de la paga extra, a la data de presentació del concurs, determinant així una part d’aquestes com a crèdit contra la massa (les generades durant el període concursal) i la part generada abans de l’acceptació del concurs, la qualifiquen com a privilegi general. Parce que si seguim el criteri del Tribunal Suprem, s’haurien qualificar aquests emoluments, no segons es generen, sinó quan efectivament es deuen, i això és el la data en què neix l’obligació de pagament per part d’aquests per l’empresa, és dir a mitjans del mes de desembre i mitjans del mes juliol per regla general.