Una empresa pot ser responsable civil subsidiària d’un delicte comès per un treballador
En una recent sentència, el Tribunal Suprem ha desestimat un recurs de cassació interposat contra una sentència per la qual es condemna l’acusat com a autor d’un delicte d’apropiació indeguda de l’article 252 del Codi Penal en relació amb l’article 250.1.6 ° Codi Penal , en la redacció anterior a la Llei Orgànica 5/2010, a la pena de 2 anys de presó, accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna, i multa de 9 mesos amb cota diària de 8 euros i responsabilitat personal subsidiària en cas d’impagament.
En el present cas la part recurrent entén que la sentència d’instància ha incorregut en la vulneració del dret a la presumpció d’innocència ia la tutela judicial efectiva.
En el cas que ens ocupa, les al·legacions en què es fonamenta la defensa del recurrent són desestimades. Conseqüentment concorren els pressupostos per a la declaració de la responsabilitat civil subsidiària exigits per la jurisprudència en base a l’article 120. 4 del Codi Penal a primera vista podria pensar-se que la rellevància criminal de l’empleat l’allunya, normalment de les funcions que li són pròpies, però això no sempre es conclou que, s’ha de descartar una interpretació estricta del precepte, de tal manera que qualsevol extralimitació o desobediència de l’empleat pugui considerar-se que trenca la connexió amb l’empresari. Són molt freqüents les resolucions jurisprudencials que contemplen casos en què l’actuació del condemnat penal s’ha produït excedint-se dels mandats expressos o tàcits del titular de l’empresa acusada com a responsable civil subsidiària.
A causa de que el requisit exigit és que l’acusat ha d’haver actuat amb certa dependència en relació amb l’empresa, dependència que no es trenca amb tals extralimitacions.
En definitiva, l’àmbit del control cassacional en relació a la presumpció d’innocència es concreta en verificar si la motivació fàctica arriba l’estàndard exigible i si, en conseqüència, la decisió aconseguida pel tribunal sentenciador, en si mateixa considerada, és lògic, coherent i raonable, d’acord amb les màximes d’experiència, regles de la lògica i principis científics, encara que puguin existir altres conclusions perquè no es tracta de comparar conclusions sinó més limitadament, si la decisió escollida pel tribunal sentenciador suporta i manté la condemna.