EL TAULER D’ANUNCIS
EL TAULER D’ANUNCIS “la llibertat s’acaba on comença la dels altres”
Unes de les prerrogatives que concedeix l’ET als empleats, recollides dins del títol II de drets de representació col·lectiva de reunió en seu de la pròpia empresa, és el dret a un tauler, a la negociació col·lectiva ia un local.
En aquest breu article ens aturarem per la possible col·lisió amb altres drets de calibre fonamental, al tauler d’anuncis.
Igual que ocorre amb el local, el tauler d’anuncis haurà de ser adequat, és a dir, amb mida raonable, per tal que la seva consulta sigui còmoda i accessible, pel que la seva ubicació ha de ser en un lloc visible. En aquest sentit, el precepte 81 de l’ET, concreta que es facilitarà un o diversos taulers d’anunci, d’acord amb l’esperit de la norma, que pretén difondre i comunicar-se amb els treballadors.
Lògicament i en harmonia amb el dret a la llibertat d’expressió dels representants, el contingut dels anuncis exposats podrà referir-se a totes les matèries i assumptes siguin d’interès per als destinataris, des de plataformes reivindicatives, fins a informació sobre descomptes en el preu de vacances de col·lectius, etc.
Entenem com a llibertat d’expressió aquells pensaments, idees i opinions, les creences i judicis de valor, englobant la crítica de la conducta d’un altre, tot i que la mateixa sigui desabrida i pugui molestar, inquietar o disgustar a qui s’adreça.
No obstant això, res és absolut ni il·limitat, en l’ordenament laboral l’existència d’una relació contractual entre el treballador i l’empresari genera un complex de drets i obligacions recíproques que condiciona l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, de manera que manifestacions del mateix que en un altre context poguessin ser legítimes, no tenen per què ser-ho necessàriament en l’àmbit d’aquesta relació. En l’esfera de les relacions laborals, la llibertat d’expressió posseeix limitacions específiques derivades de la pròpia relació laboral, més enllà de les genèriques contingudes en l’art. 20.4 de la Constitució Espanyola. L’exercici de la llibertat d’expressió pel treballador, en la seva relació amb l’empresari, s’ha de desenvolupar d’acord amb les exigències de la bona fe, ja que de contrari, l’emissió o difusió d’opinions que no s’ajustin a la bona fe, converteixen en il·lícit i abusiu l’exercici de la llibertat d’expressió. I encara més, la llibertat d’expressió exigeix que la manifestació d’opinions no s’hagi realitzat a través d’apel·latius formalment injuriosos i innecessaris per a la tasca informativa o de formació de l’opinió que es porta a terme. Per tant, no tenen protecció constitucional les frases i expressions ultratjants o ofensives, atès que l’article 20.1.a) CE no reconeix un pretès dret a l’insult que seria incompatible amb la norma fonamental.
No obstant això, en els supòsits en què es reputase un excés en la llibertat d’expressió exercida pels representants dels treballadors que topés amb altres drets que conculcara el respecte a la dignitat i l’honor de les persones físiques que integren l’empresa, o de la pròpia empresa com a entitat independent, en aquests casos, la companyia ha de requerir el titular del tauler d’anuncis perquè retiri el mateix devent advertir de la responsabilitat en què puguin incórrer si roman tals hipotètiques ofenses al tauler d’anuncis
Tot i l’anterior i reiterant la màxima que res és desmesurat, l’empresa tampoc té una facultat indiscriminada per triar la informació que els sindicats facilitin, ja que això palmàriament constituirà una ingerència de l’empresa en el dret dels treballadors a obtenir i publicar informació sindical.
Així doncs, ens topem amb la miscel·lània de determinats drets que han de ponderara, i segons una frase cèlebre de Montesquieu, sobre la base del respecte entendre que “la llibertat s’acaba on comença la dels altres”.