No es crea un dret adquirit encara que l’empresa hagi vingut computant el període de vacances en calcular el crèdit horari dels representants
Després de la sentència del Tribunal Suprem de 23 de març de 2015 a la qual s’estableix que el crèdit horari durant el període de vacances és un permís retribuït que no es pot gaudir quan no es treballa, de manera que només es té dret a ell durant els 11 mesos d’activitat laboral, ara el Tribunal Suprem dóna un pas més enllà i mitjançant sentència de 1 de Febrer determina que no es crea en cap cas un dret adquirit per als representants pel fet que l’empresa hagi vingut computant habitualment el mes de vacances, contravenint una sentència de l’Audiència Nacional que disposava el contrari.
En la seva sentència, el Suprem deixa molt clar que la millora en les condicions de gaudi del crèdit horari dels representants va tenir com a origen la creença que la normativa vigent exigia que tal crèdit es computés per tots els mesos de l’any sense descomptar el mes de vacances. I s’ha demostrat que quan es va publicar la sentència de 23 de març de 2015, l’empresa va comunicar de manera immediata que la seva actuació s’anava a atenir a la interpretació que en aquesta sentència s’efectuava, indicant als representants que la borsa d’acumulació de hores del crèdit horari s’anava a conformar per les hores corresponents a 11 mesos a l’any, ja que s’excloïa el mes de vacances.
En aquestes condicions, argumenta el Suprem, “no es pot sostenir l’existència de la condició més beneficiosa i sí d’una pràctica que es duia a terme a l’empresa en la creença que era la que es derivava de l’exigència de la llei” . Per tant, és una pràctica, conclou el Suprem, “la modificació no va vulnerar les exigències de l’art. 1256 del Codi Civil, ja que no estem en presència d’un dret que s’hagués incorporat al nexe contractual “. Per tant, no es pot considerar en cap cas que s’hagi creat un dret adquirit.