Proporcionalitat de la indemnització per trencar el pacte de no competència post-contractual
L’article 21.2 de l’Estatut dels Treballadors estableix la possibilitat que Empresa i treballador puguin signar un pacte de no competència quan s’ha extingit el contracte de treball, que no podrà tenir una durada superior a dos anys per als tècnics i de sis mesos per dels altres treballadors, i que només serà vàlid si hi concorren els requisits següents:
a) Que l’empresari hi tingui un interès industrial o comercial en això.
b) que se satisfaci al treballador una compensació econòmica adequada.
No obstant l’anterior, perquè tingui validesa, la indemnització que el treballador ha de pagar a l’empresa en cas de vulnerar mateix ha de ser proporcional a la contrapartida rebuda prèviament per l’empleat. Així ho determina el Tribunal Suprem en una sentència de 26 d’octubre de 2016, en la qual rebaixa la quantitat indemnitzatòria fixada en el contracte per considerar-la excessiva.
En el cas que ens ocupa les parts van acordar que el treballador no competiria enfront de l’empresa durant un termini de 18 mesos després de l’extinció del seu contracte de treball, percebent com a compensació un import de 18.000 euros. En cas d’incompliment per part del treballador, aquest hauria de compensar a l’empresa amb un import equivalent a una anualitat del seu salari brut (que ascendia a 59.000 Euros). El que planteja el Tribunal Suprem és que en aquests supòsits la pena acordada constitueix una pena coercitiva o de garantia, o liquidadora (pena substitutiva) en el sentit que apunta l’art 1152.1 del Codi Civil. Per tant, la indemnització acordada substitueix la indemnització dels danys. Però això únicament suposaria l’exempció de l’acreditació de l’import dels danys causats, però no la del requisit de la seva proporcionalitat entre l’incompliment i aquests danys. Tenint en compte l’anterior, el jutjador d’instància és sobirà avaluant les condicions i circumstàncies concurrents en el cas, sense perjudici de la seva correcció en cas d’evident i notori error ponderatiu, que no es considera en aquest cas. I el jutjador d’instància va considerar que l’empresa sol·licitava de forma automàtica l’aplicació de la clàusula penal, sense dur a terme cap esforç probatori ni pel que fa als danys soferts, ni respecte a la proporcionalitat de la indemnització respecte dels mateixos, és per això que va condemnar al treballador a tornar el percebut com a pacte de no competència i no a la clàusula penal acordada entre les parts per considerar-la desproporcionada.