Sentència del Tribunal Suprem de 2016.10.17 sobre unitat de còmput per determinar la superació dels llindars de l’art. 51.1 de l’ET que separen l’acomiadament col·lectiu de l’acomiadament objectiu individual
L’art. 51.1º Estatut dels Treballadors (en endavant “ET”) NO ha realitzat correctament la transposició de la Directiva 98/59.
L’article 1 de la Directiva estableix el següent:
«1. A efectes de l’aplicació de la present Directiva:
a) s’entén per «acomiadaments col·lectius» els acomiadaments efectuats per un empresari, per un o diversos motius no inherents a la persona dels treballadors, quan el nombre d’acomiadaments produïts sigui, segons l’elecció efectuada pels Estats membres:
i) per un període de 30 dies:
– Almenys igual a 10 en els centres de treball que s’utilitzin habitualment més de 20 i menys de 100 treballadors
– Almenys el 10% del nombre dels treballadors, en els centres de treball que s’utilitzin habitualment com a mínim 100 i menys de 300 treballadors,
– Almenys igual a 30 en els centres de treball que s’utilitzin habitualment 300 treballadors, com a mínim;
ii) per a un període de 90 dies, almenys igual a 20, sigui quin sigui el nombre dels treballadors habitualment emprats en els centres de treball afectats “.
La transposició de la Directiva en el nostre ordenament intern ve recollida en l’art. 51.1º ET. El primer sobre el que haurem de cridar l’atenció, és que el legislador nacional no ha optat realment i en puritat per cap de les dues possibilitats d’elecció que admet l’art. 1.1º de la Directiva a l’hora de conceptualitzar l’acomiadament col·lectiu, sinó per un sistema híbrid que barreja paràmetres quantitatius i temporals de les dues opcions que ofereix, ignorant a més algun dels seus criteris, com és el centre de treball, i introduint altres que no contempla, com és el marc de la totalitat de l’empresa.
Una cosa que en principi no ha de ser en si mateix i en tots els casos contrari a la Directiva, que en el seu article 5 disposa que:
“La present Directiva no afectarà la facultat dels Estats membres d’aplicar o d’introduir disposicions legals, reglamentàries o administratives més favorables per als treballadors o de permetre o de fomentar l’aplicació de disposicions convencionals més favorables per als treballadors”.
L’article 1 de la Directiva ofereix dues possibilitats d’elecció al legislador nacional, vinculades, en primer lloc, al diferent paràmetre temporal que recull el precepte en cada un dels dos supòsits que preveu, i en funció d’això, a l’element quantitatiu del nombre de treballadors afectats dins de cada un d’aquests períodes de temps.
Si s’opta pel període més curt de 30 dies, el nombre d’extincions contractuals que delimita el concepte d’acomiadament col·lectiu es regeix per l’escala establerta en raó del nombre de treballadors ocupats en el centre de treball; mentre que d’elegir el lapse temporal més llarg de 90 dies, la xifra és única, fixa i invariable d’almenys 20 extincions de contractes, amb independència del nombre d’empleats que pugui tenir el centre de treball afectat.
El nostre legislador no s’acull exactament a cap de les dues possibilitats d’elecció, sinó que en l’art. 51.1º ET estableix com a factor temporal el període de 90 dies de l’incís ii) de l’art. 1.1º lletra a) de la Directiva, però no obstant això introdueix com a paràmetre quantitatiu el nombre de treballadors i extincions contractuals a què es refereix l’escala prevista en el paràgraf i) d’aquest precepte quan al·ludeix al límit temporal de 30 dies.
D’altra banda, i com ja hem dit, l’art. 51.1º ET ignora l’element locatiu al qual se circumscriu la unitat física de referència de l’acomiadament col·lectiu que la Directiva residència al centre de treball, per estendre-ho a marc global de l’empresa en el seu conjunt.
Concepte de centre de treball a efectes de l’acomiadament col·lectiu, segons l’art. 1.1º de la Directiva 98/59.
Haurem d’analitzar a continuació quines són les característiques que hauria de complir la unitat productiva de l’empresa a la qual afecten les extincions de contractes, que duguin a qualificar-la com a centre de treball d’acord amb el que disposa la Directiva perquè resulti aplicable el règim jurídic dels acomiadaments col·lectius.
A efectes de l’aplicació de la Directiva 98/59, pot constituir concretament un «centre de treball», en el marc d’una empresa, una entitat diferenciada, que tingui certa permanència i estabilitat, que estigui adscrita a l’execució d’una o diverses tasques determinades i que disposi d’un conjunt de treballadors, així com de mitjans tècnics i un grau d’estructura organitzativa que li permeti dur a terme aquestes tasques.
D’acord amb la Directiva 98/59 i des de la perspectiva purament quantitativa, només pot aplicar-se la normativa de l’acomiadament col·lectiu en els centres de treball que s’utilitzin habitualment més de 20 treballadors, descartant la possibilitat d’estendre aquestes garanties a aquells en els que prestin serveis 1 nombre inferior.
Interpretació de l’art. 51.1º ET acord amb la Directiva 98/95
L’aplicació del principi d’interpretació conforme al Dret de la Unió, obliga a alguna cosa més que a un simple anàlisi de la llei nacional que condueixi a un resultat purament declaratiu de la seva literalitat.
Des d’aquesta perspectiva jurídica, el pretès per l’art. 51.1º ET és donar cobertura a una situació més favorable amb caràcter general per als treballadors que la prevista a la mateixa Directiva, que no la d’excloure la protecció en aquell nivell mínim de garantia que el seu art. 1.1º ha residenciat en els centres de treball.
Per més que el cànon d’interpretació literal, fins i tot els antecedents històrics i legislatius de la nostra norma interna, semblin conduir a un resultat diferent, haurà de prevaler en aquest cas l’element teleològic que és consubstancial a l’actuació de totes les autoritats públiques dels Estats en la consecució de la finalitat i el resultat al qual obliguen les Directives.
Malgrat l’aparent claredat que sembla desprendre la definició de centre de treball de l’art. 1.5 ET, no són pocs els preceptes legals en què s’utilitza indistintament el terme empresa / centre de treball, o en els quals es conté una mateixa i indistinta regulació en referència a un i altre àmbit, posant amb això de manifest que no sempre és indubtable la unitat física a la qual s’està referint a cada moment la norma.
El mateix art. 51.2 ET, en regular el procés de consultes amb els representants dels treballadors disposa que, en el cas que hi hagi diversos centres de treball la negociació “quedarà circumscrita als centres afectats pel procediment”, el que és suficient per constatar que el precepte no ha volgut excloure del seu àmbit d’aplicació al centre de treball com a unitat de referència de l’acomiadament col·lectiu, i és per si sol suficient per descartar que pugui considerar-se contra legem la interpretació que ens porta a estendre al centre de treball les previsions de l’apartat primer d’aquest mateix article.
La nostra normativa laboral no contraposa l’empresa i el centre de treball com a unitats de referència empresarial necessàriament diferenciades, sinó que, per contra, els assimila i equipara en el seu tractament jurídic en tots aquests aspectes tan essencials i rellevants de les relacions laborals.
El que ens permet afirmar que la interpretació conforme de la nostra norma nacional és la que ens porta a entendre que el seu objecte no és altre que estendre a l’empresa la unitat de còmput dels llindars que separen l’acomiadament col·lectiu de l’objectiu, però sense contenir previsió alguna de la qual es derivi l’exclusió dels centres de treball que reuneixin aquests mateixos requisits numèrics, donant amb això lloc a una confusa redacció que pot ser integrada amb l’aplicació del principi d’interpretació conforme, que permet interpretar el precepte en el sentit de que és procedent d’aplicar no només quan es superin els llindars fixats en el mateix a nivell de la totalitat de l’empresa, sinó també quan s’excedeixin en referència a qualsevol dels seus centres de treball aïlladament considerats en el qual prestin servei més de 20 treballadors.
Una altra diferent interpretació donaria lloc a un desigual, injustificat i irraonable tractament dels treballadors d’aquelles empreses que compten amb un sol centre de treball respecte a les que disposen de diversos, permetent a aquestes últimes acomiadar individualment a un nombre fins i tot superior a les altres, acudint al recurs de concentrar totes les extincions en un únic centre de treball.
La dimensió necessàriament plural de l’acomiadament col·lectiu impedeix l’aplicació d’aquest règim jurídic a qualsevol centre de treball, el que ens porta a insistir en la circumstància que aquesta mateixa interpretació conforme al Dret de la Unió de l’art. 51.1º ET obliga a entendre que el concepte de centre de treball, a efectes de l’acomiadament col·lectiu, no pot ser altre que el previst en l’art. 1.1º de la Directiva 98/59, és a dir, aquell que utilitza habitualment a més de 20 treballadors, en ser aquest últim requisit quantitatiu consubstancial al propi concepte de centre de treball en els termes que estableix la Directiva, sense que en la norma interna hagi elements que permetin cap altra possible interpretació diferent en matèria d’acomiadaments col·lectius, i amb independència de la consideració com a centre de treball que puguin tenir a altres efectes les unitats productives de l’empresa en què estiguessin empleats un nombre menor de treballadors.
La regla de l’art. 51.1º lletra a) ET suposa un diferent tractament jurídic entre les empreses que disposen de diversos centres de treball i les que tenen un únic centre que no dóna feina a més de 20 treballadors, però aquest resultat no és contrari a les previsions de la Directiva a la mesura que suposa una millora en favor dels treballadors d’aquest tipus d’empreses amb un únic centre de treball, igual que en sentit contrari és més favorable als treballadors el còmput conjunt de les extincions en les empreses que compten amb diversos centres de treball.
CONCLUSIÓ
D’acord amb el que disposa l’art. 1.1º de la Directiva 98/59, com estableixen les sentències del TJUE de 2015.04.30 (assumpte “Wilson”), 2015.05.13 (assumpte “Rabal Cañas”), i en aplicació del principi d’interpretació conforme de la norma interna al Dret de la Unió, la unitat de còmput per determinar la superació dels llindars de l’art. 51.1º ET que separen l’acomiadament col·lectiu de l’acomiadament objectiu individual, ha de ser el centre de treball que dóna feina a més de 20 treballadors, en aquells casos en què els acomiadaments que es produeixen en el centre de treball aïlladament considerat excedeixin tals llindars; i ha de ser l’empresa, quan se superin els llindars prenent com a unitat de referència la totalitat de la mateixa.